dilluns, 22 d’octubre de 2012

Una casa de conte al Tibidabo

Fixeu-vos en aquesta casa: us resulta familiar? Si heu pujat a la carretera de les Aigües per la zona del Mirablau segur que l'haureu vista. És una casa preciosa, de conte. Impossible no fixar-se en ella. Jo havia passat tantes vegades per davant que al final em va fer vergonya no saber més sobre aquella finca del número 31 del carrer Manuel Arnús, a pocs metres de la plaça del doctor Andreu. I dit i fet: aquí em teniu, compartint amb vosaltres el que ara ja sé sobre ella. Es tracta de la casa Arnús, també coneguda com El Pinar.
Però abans de desvetllar el 'secret', permeteu-me que destaqui algunes coses sobre aquesta casa. No parlo ara d'història, ni de tecnicismes, sinó d'impressions. Veureu: si pugeu a la carretera de les Aigües (no cal ser un 'runner' per fer-ho!) gaudireu d'una vista impagable de la ciutat, i a la vostra dreta us quedarà aquesta casa amb aspecte de castell. Crida l'atenció la seva torre amb forma cònica, i també destaca la paret de pedra. Jo estic enamorat del balconet que dóna a la carretera. Us imagineu viure-hi allà? Aixecar-vos al matí i contemplar tota la ciutat als vostres peus, amb el mar al fons com a escenari?
Qui va poder fer-ho va ser el doctor Manuel Arnús i Fortuny, que ara dóna nom al carrer. I... sí, efectivament: estava podrit de diners, i perdoneu que us ho digui així de clar. Manuel Arnús, nascut l'any 1852, va ser un dels hereus de la banca Arnús. Ara bé, a diferència d'altres hereus insignes que ha tingut i tindrà aquesta ciutat, aquest no es va limitar a dilapidar els diners dels seus antecessors, sinó que va estudiar i va ser un element actiu de la societat burgesa. L'any 1894 va ser un dels creadors de la Compañía Barcelonesa de Electricidad, i el 1910 va crear la banca Arnús-Garí. En fi, ja veieu que el senyor Arnús no era precisament un desconegut. Per a més 'inri', estava casat amb Josefina Gayón... cunyada del marquès de Comillas, que va ser fundador del Banco Hispano Colonial... Vaja, deixem-ho aquí. El cas és que, com podeu comprovar, gaudir d'aquestes vistes espectaculars no era a principis del segle XX un privilegi a l'abast de qualsevol.
Llegeixo a la viquipèdia que, després de la Guerra Civil, la casa Arnús va acollir refugiats. Dit així queda preciós, però si furgues una mica més i et poses a buscar documents, t'assabentes que en realitat era un dels 'albergs' o 'llars' per als fills dels 'rojos' (us recomano aquest article de Carina Farreras publicat a La Vanguardia fa tres anys). El cas és que posteriorment quedaria abandonada, i una mica més tard va albergar les germanes de Sant Vicenç de Paül fins que, l'any 1976, la va adquirir l'ASEPEYO, que va dur a terme una restauració (prou bona, si tenim en compte el seu aspecte actual).
No us he dit encara que l'arquitecte que va fer la casa, l'any 1903, va ser Enric Sagnier (autor de desenes de cases i edificis importants a Barcelona, com l'església del Tibidabo). Ara, per descomptat, aquesta casa forma part del catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona.

diumenge, 29 de juliol de 2012

Un Sant Jordi 'apòcrif' a Segur de Calafell?


Fixeu-vos en aquestes dues imatges: no són exactament iguals, però és evident que s'hi assemblen. En tots dos casos són figures en relleu, i òbviament en els dos es representa la mateixa escena (el famós moment en què Sant Jordi mata el drac). Les mides són també similars. La de l'esquerra la trobareu al carrer Paradís de Barcelona, molt a prop de la plaça de Sant Jaume. La de la dreta... a Segur de Calafell, en una finca particular.
Probablement a molts de vosaltres us resulti familiar la imatge del carrer Paradís, ja que apareix a molts blogs, llibres, etc. El cert, però, és que més enllà de la imatge no hi ha molta informació al respecte circulant per aquests mateixos blogs i llibres.
La imatge de la dreta, la de Segur de Calafell, podria ser una pista. Què us suggereix? És realment una rèplica? Potser és del mateix artista? O respon a una moda al cap i a la fi molt estesa?

diumenge, 22 de juliol de 2012

Visitem el Museu Gargallo de Saragossa a la recerca de les 'cares falses' del cinema Bosque

Còpia de les cares del cinemes Bosque, al 'hall' del Museu
Si heu tingut ocasió de llegir La Barcelona invisible, ja sabreu que hi ha un capítol dedicat a les cares del cinema Bosque, obra de l'escultor Pau Gargallo. Ens faltava per veure la còpia d'aquestes cares, una rèplica gairebé exacta que trobarem al Museo Gargallo de Saragossa. Hem tingut ocasió de visitar-lo i de comprovar que, efectivament, són una còpia d'allò més fidel. Tant, que quan li hem preguntat a la guia del museu si eren les originals -per allò de certificar el que de fet ja sabíem-, ha arrufat el nas i ha acabat confessant:
- Bé, no... les originals no són aquestes.
La visita al Museu Gargallo és molt interessant i d'allò més il·lustrativa, i us la recomanem si visiteu la capital 'maña'. Té set plantes, tot i que algunes no formen part de la visita (centres de documentació, per exemple).
Si voleu que us diguem la veritat, i com a impressió més aviat personal, costa una mica d'entendre què fa allà aquest museu. No ens entengueu malament: el que passa és que al propi museu s'explica que Gargallo va marxar ben jove (només era un nen de 7 anys) a Barcelona. Tota la seva formació com a artista es va desenvolupar a Barcelona o bé a París, però ni rastre de Saragossa. D'acord, és un artista nascut a Saragossa (Maella), i per tant entenem perfectament que Aragó hagi volgut reivindicar la seva procedència. En realitat, el que costa d'entendre és que Barcelona no hagués pres la iniciativa, tenint en compte que Gargallo va ser un artista important, amb reconeguda fama internacional, tal com s'explica al museu aragonès.

De vegades dóna la impressió que el museu s'hagi esforçat (amb poc èxit) a destacar el vincle de Gargallo amb Aragó. Per exemple, quan al vídeo que es projecta sobre la vida de l'autor es diu que l'arquitectura són sumes i restes, i Gargallo va aprendre a sumar i restar a Aragó (com si això fos la base del seu talent creador).
En fi, dit això, ja us dèiem que és un museu molt recomanable, amb algunes obres realment interessants. Potser es troba a faltar algun detall més sobre la vida de l'autor que ajudi a entendre la seva obra, com la seva relació amb Picasso, el seu idealisme, la seva fràgil salut... són detalls que es deixen caure en algun moment de la visita però en els quals no s'aprofundeix en absolut.
En resum, us recomanem la visita. El preu és de 4 euros, amb entrades reduïdes per a estudiants, jubilats, nens i alguns altres col·lectius.

dimecres, 20 de juny de 2012

Una torre amb llegenda i marcada pel tren


Vista actual de la façana principal de la Torre del Fang.
 Al carrer del Clot, entre el pont de Calatrava i el d’Espronceda, s’alça un edifici peculiar. Solitari i silenciós, mig cobert per un “trampantojo” i amb finestres i portes tapiades, el seu estat d’abandó  amaga segles d’existència. I és que parlar de la Torre de Fang és parlar de la història de Sant Martí de Provençals, antiga localitat  annexionada com barri a Barcelona, a les darreries del segle XIX.
El dietari de la Generalitat del 23 de febrer de 1559, ja en fa esment de l’edifici però amb el nom de Torre de la Verge Maria i l’escut que presideix la porta principal (avui ocult sota una lona d’artifici) demostra pertànyer al Comtat de Barcelona, dada que certificaria que la construcció ja existia (tot i que potser no amb aquest mateix aspecte), al segle XII.
 Només així s’explica la romàntica i antiga llegenda del Cor Menjat. Explica aquesta antiga història que Dolça de Provença va arribar a Catalunya l’any 1112 per a casar-se amb Ramon Berenguer, amb un nodrit grup de cavallers provençals per a fer-li companyia per tal que no trobés a faltar la seva terra. El comte els hi va donar propietats a les afores de la ciutat però a prop i amb el temps i  hi feu construir una casa de camp, l’anomenada Torre de Fang,  per a la seva dona. Allà hi passava Dolça llargues temporades envoltada de la seva gent, fins que el comte va descobrir que l’interès de la dama no era tant pels seus paisans com per un jove trobador provençal que li cantava sota la finestra. Assabentat d’aquest fet, en Ramon Berenguer el feu prendre d’amagat, el feu torturar i finalment el feu matar. I per si no n’hi hagués prou, va fer servir el cor del jove guarnit i acompanyat d’altres viandes a la Dolça, que se’l va menjar sense saber el que en realitat era. Quan el comte li confessà a la seva dona el que havia fer, ella decidí de mai més menjar altra cosa. I així va ser fins que va morir de gana.
Però al marge d’aquesta romàntica llegenda que ens remet al segle XII, cal destacar que l’edificació que ha arribat fins als nostres dies és posterior. De fet les dues façanes més antigues daten del finals del segle XIII-principis del XIV i XV, i corresponen a les que donen al carrer del Clot –realitzades amb carreus de pedra-- i la cantonada d’Espronceda –amb murs de maçoneria lligada amb fang--, respectivament. Un estudi realitzat pel gabinet Àqaba explica que la Torre del Fang és només una de les gairebé 30 masies que hi havia a Sant Martí i l’edificació més antiga de la zona. La seva propietat va estar sempre relacionada amb famílies importants barceloneses, com la de Galzeran de Gualbes (1423), mercader i banquer del segle XIV que va arribar a ser membre del Consell de Cent. Amb els anys, la masia i les seves terres van passar per donació al clero.
Però el seu paper en la història no acaba aquí. Segons l’estudi d’Àqaba –que s’ha tingut en compte per al projecte de reconstrucció de la torre--,  el 1713 i  el 1714, la torre va ser utilitzada per l’exèrcit borbònic per a bombardejar Barcelona. I va ser justament cap a la meitat del segle XVIII quan la casona es va ampliar amb més cossos constructius. Mirant la seva façana maltractada pel temps, costa de creure, però sembla ser que  aquest va ser en el seu moment un lloc privilegiat. D’una banda, la seva proximitat al Rec Comtal afavoria les tasques agrícoles i, d’una altra, estava situada en una via principal, ja que el carrer del Clot (abans carretera de Ribas) havia estat el camí reial que sortia des del Portal Nou de les muralles de Barcelona fins a Sant Andreu del Palomar i Sant Martí.
                És clar que el seu estatus privilegiat va canviar el 1852, quan es van realitzar les primeres expropiacions per a fer la línia fèrria.         
A partir d’aquesta data, la història de la Torre del Fang va estar marcada pel tren i per la indústria. Així, el 1915, els terrenys de la masia es van veure afectats per una nova expropiació, lligada a l’ampliació de la línia del ferrocarril a França. I el 1922, Fomento de Obras y Costrucciones va comprar les terres per alçar en allò que eren horts i camps instal.lacions per a la fabricació de materials i de construcció. L’empresa aconseguí dos anys després que aquestes terres quedessin excloses del Pla Cerdà.

La Torre del Fang, en estat decadent, abans dels anys 60.

                A finals de la dècada dels 60, la torre del Fang era un edifici tancat i a punt de caure i tot feia pensar que a l’antiga casona li quedava poc futur. Però va reviure el 1984 quan la va adquirir l’Ajuntament de Barcelona. Des d’aleshores i fins a l’inici de les obres de l’AVE, la casa va allotjar els serveis de normalització lingüística i el centre de recursos pedagògics de Sant Martí. Des del 2007, la Torre del Fang, com bressolada per les nostàlgiques cançons d’amor d’aquell trobador malmès que cantava a la Dolça de Provença, torna a mirar  a les vies del tren cap  al futur que vindrà...orgullosa i contenta d’haver assegurat pels pèls un altre cop, la seva supervivència.

divendres, 15 de juny de 2012

Els secrets del carrer de n'Amargós

Al carrer Amargós trobarem un bon
grapat de poemes i inscripcions
Avui us convidem a conèixer un carrer mig amagat de Ciutat Vella, d'aquells que conserven l'encant de temps passats: el carrer de n'Amargós. Passejar per aquest carreró -la veritat és que és bastant estret- depara unes quantes sorpreses si sabem anar amb els ulls ben oberts. Ens acompanyeu?
Si hi accedim des del carrer Comtal, veurem una inscripció que recorda al cardenal Casañas, nascut a aquest carrer l'any 1834. Davant de nosaltres s'obre un espai reduït, ben atapeït de começos de tota mena: bars i restaurants, una impremta, una botiga de titelles, una altra d'artesania... N'hi ha per a tots els gustos en aquest 'passeig de Gràcia del petit comerç'!
Com us dèiem, és un carrer estret. Els balconets dels imparells conviuen amb els dels parells. Al carrer hi ha testos, plantes, cartells, anuncis... I el cert és que, miraculosament, encara hi ha espai per passejar amb una relativa tranquil·litat.
Amargós va ser el primer carrer de Barcelona
enllumenat amb petroli
Una de les coses que més criden l'atenció és la quantitat de poemes i inscripcions de diversa índole. Hi ha una ceràmica al final del carrer amb el següent vers: "Vianant no passis de llarg / ets en el carrer Amargós, / un carrer que no és amarg / i t'acollirà agradós".
Però, sobretot, crida l'atenció una altra ceràmica, propera a l'anterior, on llegim que Amargós va ser el primer carrer de Barcelona amb enllumenat de petroli".
Els més observadors trobaran també un altre ornament: una mena de retrat, també en ceràmica, dedicat a Sant Josep Oriol ("El beato José Oriol", llegim a sota). El trobareu a sobre del número 9, i és d'aquells detalls que se'ns escapen si no anem mirant amunt. Què hi fa, aquest retrat aquí? Hem anat a buscar a la resposta a la 'bíblia' de la ciutat de Barcelona, el famós Històries i llegendes de Barcelona, de Joan Amades, i com esperàvem... hem trobat la resposta. Els veïns del carrer Amargós tenien una petita capella dedicada al sant, oberta a la façana d'una de les antigues cases (potser al mateix número 9, això no ho sabem).

Imatge de Sant Josep Oriol.
Cal anar a buscar-la!

I, per cert, per què es diu Amargós aquest carrer? Qui va ser? Amades es limita a dir amb honestedat que "hom no sap a qui es refereix", que és una manera elegant de dir "no en tinc ni idea". Així doncs, hem anat a consultar el 'nomenclàtor' dels carrers de Barcelona, i ens hem trobat amb la informació següent:  "degué ser per una família resident o que era propietària dels terrenys on s'obrí el carrer, el qual ja és citat amb aquest nom en documents de 1424. Trobem un Jaume Amargós, mercader, el 1435". És a dir, que l'Ajuntament tampoc no en té ni idea, però almenys ens dóna alguna pista.

Una impremta conviu amb bars,
botigues d'artesania...
Per acabar, si us hi fixeu podreu apreciar que la banda dels números parells és més moderna. De fet, a l'últim tram del carrer veureu que la façana està tapiada. Tot plegat transmet una imatge poc estètica. El cas és que en aquesta banda del carrer hi havia realment una tàpia, la del jardí de l'antic palau comtal de Valldaura.
Ja veieu que hem obert un bon grapat de preguntes: qui eren realment els Amargós? Era al número 9 d'aquest carrer on hi havia una capella dedicada a Sant Josep Oriol? I, fent un salt en el temps, afegiríem: quin futur espera a aquesta finca tapiada?
No voldríem deixar-nos un detall que us cridarà l'atenció. A pocs metres d'aquesta ceràmica de Sant Josep Oriol veureu un cartell, situat al costat d'una porta pintada i rovellada, on es llegeix: PHRP. Aquestes sigles signifiquen Promoció d'Habitatge Realment Públic, i és una iniciativa veïnal per allotjar persones amb problemes per a accedir al lloguer. En aquest link trobareu més informació.
Ja sabeu: si passeu per aquest carrer, porteu els ulls ben oberts. I si porteu càmera... prepareu el gran angular, i no precisament el teleobjectiu!


dilluns, 11 de juny de 2012

Un oasi edificat sobre la humilitat

Can Peguera, a principis del segle XX
Al vessant nord del Turó de la Peira, emergeix com un oasi en plena Barcelona un poble peculiar. Són les cases de Can Peguera, que abans es deien de Ramón Albó,  conegudes  popularment com les cases barates. El nom més actual, el de Can Peguera, prové de l'antiga masia del mateix nom, situada al costat de l'església de Sant Francesc Xavier, i de la qual ja no en queda ni rastre –excepte una fita amb el nom que es conserva actualment al jardí de Can Ros, al barri del Congrés–. Al seu lloc s'hi aixeca des del 1949 un edifici de 31 habitatges. Aquesta darrera construcció va ser la culminació del pla de vivendes socials inicial que va donar lloc a aquest barri, un dels quatre polígons que es van construir a Barcelona per eliminar el barraquisme davant la celebració de l'Exposició Universal del 1929. I l'únic que queda. 
Els terrenys van ser comprats el 1928 a la marquesa de Castellbell, Dolors de Càrcer i de Ros, per un milió i mig de pessetes. A les 10,7 hectàrees, el Patronat de l'Habitatge -constituït el 1927– hi va aixecar 534 cases: 200 de 58,6 metres quadrats, i 334 de 43, dissenyades per l'arquitecte Xavier Turull. Les vivendes es van acabar el 1931. I el 1947, l'Institut Municipal de la Vivenda –hereu del Patronat– va construir 116 cases més de 60 metres quadrats al passeig d'Urrutia. Una gran part d'aquestes vivendes socials van ser ocupades per desallotjats de la Barceloneta, el Raval i la Ribera. Però no totes. D’altes, les va concedir el Patronat a famílies amb pocs recursos tant de Barcelona com arribats d’altres punts d’Espanya a la recerca de feina.
Estat actual de Can Peguera
En tot cas, la humilitat va ser i és la senya d'identitat a Can Peguera, el barri obrer més antic de Nou Barris i en el seu dia, un dels de més influència de la CNT, «considerat el nucli amb més implantació d'obrers afins a la ideologia anarcosindicalista a Barcelona, i el segon de Catalunya, després de la Torrassa, a l'Hospitalet», explicava  Roberto Lahuerta, del Grup d'Història de Nou Barris a la revista La Rotllana (Setembre, 2001). De fet, al carrer de Riells hi va viure Manuel Molina Juanele, secretari general de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). I el desaparegut celler Munich (Espinauga, 37) va ser lloc de reunió d'activistes i la seu del Comitè Local de Milícies durant la guerra civil. I a la premsa de l’època no falten referències a la presència de la CNT a les cases barates, com a lloc de residència de bona part de la redacció de Solidaridad Obrera (1933) i de detencions de militants, alguns d’ells amb funcions dirigents, com les que es van produir l’any 1935, amb la repressió posterior als fets del 6 d’octubre de 1934.
Lluny queda aquella època, encara que l'arrel reivindicativa del barri no es va perdre. La vaga dels lloguers engegada l’1 d’abril de 1932 –Fomento de la Vivienda Popular es va declarar en suspensió de pagaments– va ser només el punt de partida d’una llarga història de reivindicacions que gràcies a la unió veïnal a través de l’associacionisme s’han traduït amb els anys en una dignificació del barri. Una lluita, però que no ha acabat, perquè si bé els veïns reconeixen una millora en serveis, transports i comunicació, també denuncien un augment de la inseguretat.
Els habitatges són tots propietat del Patronat de la Vivenda. Hi viuen en règim de lloguer persones amb rendes molt baixes, en gran part són persones grans que hi han viscut tota la vida en aquestes cases, i segons van quedant buides s’utilitzen per a reallotjaments com a habitatges socials. Es tracta doncs de famílies que per diversos motius no poden fer front a un lloguer. Els veïns de tota la vida no estan d'acord en moltes adjudicacions. I és que durant els últims anys han assistit a la configuració d'un nou mapa veïnal amb un increment de la immigració: romanesos, marroquins, colombians, peruans... La convivència requereix un esforç.

dissabte, 9 de juny de 2012

Barcelona de novel·la: la ruta de 'El enigma Proust'

Barcelona ha estat l'escenari de centenars o potser milers de novel·les. L'ombra del vent, l'arxiconeguda obra de Carlos Ruiz Zafón, va ser una de les més sonades de l'última dècada, però n'hi ha hagut moltes més: des de La ciudad de los prodigios d'Eduardo Mendoza fins a La Catedral del Mar d'Ildefonso Falcones, passant per La clave Gaudí d'Esteban Martín i Andreu Carranza. Per no parlar d'altres novel·les il·lustres com Nada o La plaça del diamant.
Avui us proposem una ruta per una nova novel·la, ambientada també a la ciutat comtal: El enigma Proust, de Julio de Abascal. És una d'aquelles novel·les que barregen misteri i cultura: a la trama hi ha manuscrits, personatges estrafolaris, retalls de la història de Barcelona, etcètera. Nosaltres hem recorregut alguns dels escenaris per on transcorre aquesta història. Aquí us deixem un petit tasat:

Carrer Còdols:
Al nº13 del carrer Còdols comença la novel·la
El enigma Proust comença a unes dependències policials, però tot seguit ens trasllada a l'autèntic inici de l'aventura, que té com a escenari un indret molt poc glamourós: el carrer Còdols, al costat de la plaça de la Mercè. L'obra el descriu de la següent manera: "El número trece de la calle Còdols no tenía nada que ver con lo que yo había imaginado. Era un portal abandonado, de aspecto sucio, que despedía un desagradable hedor a orín". El protagonista es retroba aquí amb el seu amic Nico, traductor invident i autèntic enigma de la novel·la, al voltant del qual gira el relat.

N'arai:
carrer de N'Arai
Després de retrobar-se amb el seu amic, Álex, protagonista de la novel·la, acompanya a en Nico a sopar a un misteriós restaurant. Després de tants anys fora de Barcelona, l'Álex gairebé ha perdut l'orientació, així que es deixa portar pel seu amic cec: "Enfilamos la calle Còdols hasta llegar a Escudellers (...). Pronto me dejé llevar por un laberinto de callejones que nunca había oído nombrar: N'Arai, Templers, Bellafila, Reina Elionor, y como por arte de magia, la calle de Ferran y la plaza de Sant Jaume".

Temple Romà d'August
Mont Tàber (carrer Paradís):
Els barcelonins sabem exactament que el Mont Tàber és un petit turó, que malgrat la seva escassa alçada (17 metres amb prou feines) va convertir-se en l'eix de creixement de l'antiga ciutat romana. A El enigma Proust, Julio de Abascal ha deixat volar la imaginació i ha 'instal·lat' un restaurant al carrer Paradís, just al costat de la placa que ens recorda que som al Mont Tàber. "Pronto nos plantamos ante la puerta del restaurante, un oscuro tugurio en la calle Paradís". Ell l'ha batejat com a 'Mons Tàber', aquest restaurant. Si hagués exisitit realment, aquest local estaria -i no crec que sigui casual- a l'antic Temple Romà d'August.

Antiga Escola d'Arts i Oficis La Llotja:
Antiga Escola de La Llotja
La plaça de la Verònica, que toca amb el carrer d'Avinyó, té una certa importància a la novel·la, ja que aquest és el punt de partida d'una aventura pel subsòl de la ciutat. El enigma Proust juga amb la teoria que a dins de l'antiga escola d'Arts i Oficis començava una ruta subterrània, una mena de túnel misteriós. En realitat aquesta hipòtesi recull un seguit de llegendes urbanes relacionades amb la xarxa de clavegueram de la ciutat.

El enigma Proust recorre molts altres escenaris de la ciutat, entre els quals podem destacar les Rambles, la carretera de les Aigües, el carrer Balmes, el carrer Marquet... Nosaltres ja us n'hem ofert un tast.
Barcelona és i seguirà essent una ciutat de novel·la. I per molts anys!


Fotos: utilitzeu les fotos si voleu, però, si us plau, afegiu el crèdit 'Labarcelonainvisible.blogspot.com'. Gràcies!

dimarts, 29 de maig de 2012

L'Estació del funicular del Tibidabo i l'efemèride fantasma

El proper 29 d'octubre farà 111 anys que es va inaugurar el funicular del Tibidabo. És una efemèride capriciosa i estranya, sense cap importància (si és que alguna efemèride en pot tenir, d'importància). Seria divertit que Barcelona celebrés aquest tipus d'aniversaris: posats a celebrar frivolitats... per què no el 111è aniversari de la inauguració del funicular del Tibidabo? Seria una forma de riure de nosaltres mateixos. I això sí seria un primer signe d'autèntica modernitat.
Però això no passarà, què hi farem (per cert, les fotos que veieu en aquesta entrada han estat fetes avui, 29 de maig; és a dir, exactament 5 mesos abans de la gran efemèride fantasma).
Visitar el funicular del Tibidabo és un saludable exercici d'observació. Està ple de detalls. Us heu fixat mai en la placa dels 100 anys que hi ha al terra? I en la de l'Instituto Geográfico y estadístico? Ens recorda que ens trobem a 223,5 metres sobre el nivell del mar. La façana conserva també una campana rovellada, probablement tan antiga com el propi funicular. A l'esquerra, a l'inici del camí que s'endinsa a la muntanya, trobem les indicacions de la ruta excursionista que porta a Montserrat.
Si llegiu el que hi ha a Internet, wikipedia inclosa, sobre aquest funicular, esbrinareu bàsicament tres coses: que uneix la plaça del doctor Andreu amb el Tibidabo; que el trajecte és de 1.152 metres, i que va costar 697.000 pessetes. Sabem més coses sobre aquest funicular, com ara que va ser promogut per l'omnipresent Doctor Andreu (sí, el de les pastilles per a la tos) i dissenyat per l'enginyer Bonaventura Roig, que es va inspirar en el que havia après sobre els funiculars a Suïssa. El trajecte d'anar i tornar (pujar i baixar) costava 1,5 euros en classe general i 2 euros en classe 'lujo'.
El que no diu la wikipèdia, i en canvi sí trobem amb tot luxe de detalls a les hemeroteques, és que la inauguració va comptar amb la presència del cardenal Casañas, que va fer un discurs sobre la relació entre Església i Progrés (una relació molt estreta, segons ell). Tal com publicava La Vanguardia el 30 d'octubre de 1901, Casañas va dir textualment: «Les diría que no hay antagonismos entre la fe y la ciencia, pues ambas proceden de Dios. Depende la equivocada idea que se tiene de ello de dos causas: de que no conocen á fondo la religión ó de que equivocadamente pretenden tener conocimiento de nuestros misterios.» 
Si teniu curiositat per saber més coses sobre aquest funicular, aquí trobareu un article complet i ben documentat.

dimecres, 16 de maig de 2012

El Portal Miralles, precedent de Vil·la Urània

Aquests dies han estat notícia les protestes veïnals per l'amenaça d'enderroc de Vil·la Urània, que feliçment no s'ha produït. Ara la batalla es planteja a la famosa 'Rotonda' de l'Avinguda Tibidabo, una joia modernista de principis del segle XX. I fa uns mesos el protagonista era el ginjoler del carrer Arimon, ho recordeu? Com podeu imaginar, aquestes reivindicacions no són ni de bon tros un fenomen nou.
Als anys setanta, es va plantejar un debat similar al voltant del Portal Miralles, una espectacular obra de Gaudí que, malgrat no ser una de les seves grans creacions, conserva l'atractiu associat a tot el que tocava el geni reusenc.
Ara la trobareu al passeig Manel Girona, a prop de la clínica Cima. Però va estar a punt de desaparèixer. Amb motiu d'una promoció immobiliària (us sona l'argument?), el pòrtic gaudinià, que data de 1901, estava destinat a ser enderrocat, o en el millor dels casos traslladat a un altre punt de la ciutat (en això Barcelona té una sobrada experiència). Però, com dèiem, la reacció dels ciutadans va aconseguir aturar l'enderroc.
Des de l'any 1999, una escultura de Gaudí, obra de Joaquim Camps, fa la funció de 'guardià' del portal. Els nens juguen al seu voltant i es pengen dels seus braços. I, el més important: ens recorda que allà, en aquell punt, va estar a punt de desaparèixer un excepcional tresor patrimonial per culpa de l'excavadora...

Enderroc de l'edifici annex a Vil·la Urània (vídeo)

Com molts ja sabreu, la mobilització popular i la pressió iniciada en bona part des de xarxes socials va aconseguir paralitzar l'enderroc de Vil·la Urània, la casa que l'astrònom Josep Comas va cedir a l'Ajuntament. Ahir dimarts, al migdia, es va procedir a enderrocar la casa annexa, cosa que va provocar el desconcert d'uns i altres. Recordem que l'Ajuntament va acordar 'indultar' Vil·la Urània i els seus jardins, però l'excavadora va tirar a terra el mur de Via Augusta i s'hi va plantar a dins.
És cert que l'objectiu de l'excavadora era enderrocar l'edifici annex, però no s'esperava que es procedís d'aquesta forma, tal com recollia ahir a una notícia el diari Ara.
Aquest és el vídeo del moment, cedit per Hèctor Benedito:

video

dijous, 3 de maig de 2012

SOS: Villa Urania, enderrocada?

El 20 de març de 2015, dintre de només tres anys, es compliran 100 anys de la descoberta d'un nou planeta, batejat com Hispania, per part d'un astrònom català: Josep Comas i Solà. Però, una vegada més, Barcelona no podrà retre homenatge a un dels seus fills il·lustres, perquè el seu santuari, la casa des d'on va fer aquest i altres descobriments, senzillament no existirà. Villa Urania podria ser enderrocada en qüestió de tres o quatre dies!
Les fotos que veieu en aquest blog de La Barcelona Invisible s'han fet avui, 3 de maig. És la casa de Comas i Solà, impulsor de l'Observatori Fabra, batejada com Villa Urania. I si ningú hi posa remei, la setmana vinent ja no hi serà; una empresa d'enderrocs l'haurà tirat a terra. Adéu a l'estudi des d'on l'eminent astrònom va situar Barcelona al mapa mundial de l'astronomia. Adéu a un testimoni de la història local. Però, sobretot (i això fa una vergonya especial), adéu al somni de Comas i Solà, que va llegar la seva finca a l'Ajuntament amb la condició que es fes servir com a observatori popular o institució cultural.
Sobre la finca en qüestió, us recomanem un article de l'arquitecte doctorat Josep Maria Vilanova, on explica alguns detalls sobre el seu valor patrimonial. En resum, us avancem que és una finca construïda l'any 1868 -amb alguns afegits posteriors-, senzilla però representativa de l'època. Compta amb una superfície de 914 m2, dels quals 724 m2 corresponen als jardins. Precisament per això últim, els veïns han demanat diverses vegades l'aprofitament de l'espai per a ús popular (cliqueu aquí per veure link a notícia de btv).
Finalment, per si voleu més informació sobre Josep Comas, us aconsellem un bon article del blog Altres Barcelones. Veureu que aquest darrer blog parla d'un article de l'il·lustre cronista Sempronio. Podreu consultar-lo a l'hemeroteca de La Vanguardia a través d'aquest link.

dimarts, 24 d’abril de 2012

La façana viatgera de Sant Felip Neri

30 de gener de 1938. El centre de Barcelona tremola sota el bombardeig de l’Aviazione Legionaria italiana, que feia costat al general Franco. La plaça de Sant Felip Neri és víctima d’un doble atac aeri feixista –un a les 9.00 i un altre a les 11.20 hores—que va acabar amb la vida de 42 persones, la majoria nens, donat que l’oratori de l’església de Sant Felip Neri funcionava com a refugi per a nens i adolescents a càrrec de la Protecció de Menors. Però el fet és que al marge del dramàtic episodi del que va ser protagonista, la plaça de Sant Felip Neri també mereix atenció per una altra qüestió. En aquest emplaçament es troba un dels edificis, o més aviat la façana d’un dels edificis més viatgers de tota Barcelona. Només cal mirar a la dreta de l’església barroca de Sant Felip Neri per descobrir... la façana de l’edifici del Gremi de Calderers!
El cas és que aquesta captivadora façana renaixentista estava situada originalment al carrer de la Bòria fent un arc sobre el desaparegut carrer de les Filateres, concretament, on ara hi ha l’edifici número 24 de Via Laietana. A La Barcelona invisible podreu descobrir com aquesta façana va anar a parar des del seu emplaçament habitual a la placeta de Sant Felip Neri el 1963, passant abans una temporada al número 1 de la plaça Lesseps...

dissabte, 21 d’abril de 2012

Les dues 'intruses' de la plaça de Catalunya

Aquesta foto que veieu aquí (obra del fotògraf Juan Diego Calderón), és un bon retrat del que sovint no veiem a la plaça de Catalunya: les estàtues que hi ha al costat de les fonts. Són vuit estàtues en total, i van ser encarregades per a la gran Exposició Universal de 1929. Passem per davant d'elles sense adonar-nos, i per tant sense ser conscients del seu enorme valor artístic i històric. Si us hi apropeu, podreu trobar gravat el nom de l'artista que va fer cadascuna d'elles. Cal buscar-ho a consciència, ja us ho advertim, però els noms hi són. I també us avancem que són noms de primera categoria: Clarà, Llimona, Gargallo, Navarro, Viladomat...
Però, atenció! Hi ha dues estàtues que són en realitat 'intruses'... perquè no són les originals. Es tracta del Pastor del flabiol  i de la Joventut. La primera és obra de Pau Gargallo (menys agosarat que quan va fer, amb certa sorneria, les cares dels actuals cinemes Bosque). L'original, erosionat, va ser fos en bronze per marxar al museo Gargallo de Saragossa.
La segona és obra del gran Josep Clarà, i l'original encara el tenim a Barcelona. Voleu saber on? us donarem una pista: es troba a una biblioteca situada a un carrer amb nom de doctor...

dimecres, 18 d’abril de 2012

On és el gos de Sant Roc?

Si una cosa bona tenen els llibres és que acaben tenint vida més enllà del paper. Això permet ampliar informacions, contrastar històries, completar-les... o corregir-les! Aquest seria el cas del misteriós gos blau de Sant Roc, a la plaça Nova. Si ja heu llegit La Barcelona invisible, segur que ja sabeu de què parlem. Però, per si no fos així, ens explicarem:
Després de veure la capelleta de Sant Roc (com sabeu, aquest és un llibre que hem fet en bona part a partir de l'observació directa, de la pura tafaneria), ens vam preguntar quina història arrossegava aquella estatueta, amb prou feines visible rere un vidre de metacrilat.
Curiosament, la resposta va arribar de forma capriciosa, remenant llibres a la Fira del Llibre d'Ocasió del Passeig de Gràcia. Va caure en les nostres mans un exemplar de Carrers de Barcelona, publicat l'any 1961 per Josep Maria Espinàs (Ed. Selecta). L'escriptor, ara sobradament conegut, explica al llibre la següent anècdota sobre l'estatueta: "En una ocasió -explica el mestre Espinàs- va haver de ser restaurada, i l'artista va preguntar a la comissió de quin color havia de pintar el gos. La irònica resposta va ésser. "Home, si us sembla podeu pintar-lo de color blau cel!". Amb un un sentit de l'humor nul o excessiu, el pintor va pintar el gos de color blau"
Contents d'haver trobat aquest testimoni, vam recollir l'anècdota al nostre llibre La Barcelona invisible, i de fet vam afegir alguna informació addicional sobre l'estatueta, com ara la llegenda de Sant Roc que explica Joan Amades a les seves Històries i Llegendes de Barcelona.
Les nostres visites a la capelleta de Sant Roc ens van permetre constatar dues coses: la primera, que la capelleta queda força més elevada que uns anys enrere -aquest aspecte també el comentem al llibre-. I la segona, que el vidre estava tan brut que amb prou feines podíem veure el color actual de l'estatueta.
Potser és per això que se'ns va passar per alt un detall important: el gos ja no hi és! Què ha passat, doncs? Segrest? L'han robat, com li va passar a l'estatueta de Santa Eulàlia fa un parell d'any? No, la resposta és més senzilla: l'estatueta a què es referia Espinàs (la que incorporva el famós gos blau) va ser destruïda l'any 1936. L'estaueta actual, en canvi, mostra només el sant, acompanyat d'un infant.
Sobre el Sant Roc actual, trobareu a Internet algunes referències que daten l'estatueta actual al segle XVI, però Espinàs assegura que és del XVIII (de fet, no va ser fins l'any 1794 que es va crear la Comissió de Festes de la plaça Nova).
Així que ja ho sabeu: la història del gos blau forma part del passat. No el busqueu pas al costat de Sant Roc...

divendres, 13 d’abril de 2012

Per Sant Jordi, signant llibres!

Si publiques un llibre poc abans de Sant Jordi... toca signar! Nosaltres encantats de fer-ho; potser així podrem comentar amb cadascun de vosaltres les històries que surten al llibre (i les que no!).
Per si us animeu, aquí van els llocs i horaris on ens podreu trobar:


Dissabte 21 / Corte Inglés Can Dragó / 18.00h
Dilluns 23 / Rambles, 22 (stand Robinbook) / 11-12.00h
Dilluns 23 / Pg. Gràcia, 46 (stand Robinbook) / 12-13.00h
Dilluns 23 / Catalònia (Rda Sant Pere, 3) / 13-14.00h
Dilluns 23 / Maite Libros (Via Augusta, 64) / 16-17.00h
Dilluns 23 / El Corte Inglés Portal de l'Àngel / 17-18.00h
Dilluns 23 / FNAC Arenas / 19-20.00h
Dilluns 23 / FNAC L'Illa / 20-21.00h


dijous, 12 d’abril de 2012

La monja bilocada de Can Trilla

Una de les històries que expliquem al llibre té a veure amb la mare Ramona Llimargas, una monja de trajectòria més que singular: nascuda a Vic a finals del segle XIX, va ser extraordinàriament activa en l'ajuda als malalts i va fundar la congregació de les 'Hermanas de Jesús Paciente'. Fins aquí, tot normal. El cas és que la mare Ramona era consellera de Franco, a qui se suposa que hauria alertat (amb èxit, s'entén) sobre determinats moviments militars. Per cert, la mare només parlava català, cosa que no semblava un problema per al dictador. A més, se li atribueix el do de la bilocació, és a dir, d'estar en dos llocs alhora. Diferents testimonis -pressumptament objectius- asseguren haver-ho certificat, i si es pogués demostrar seria un pas endavant per al procés de beatifició de la mare Ramona (la congregació vol aconseguir-ho).
Aquesta tarda hem tingut ocasió de conversar amb el 'mestre' Sebastià d'Arbó, que condueix el programa 'Misteris' de RAC1 i col·labora amb Cuarto Milenio. D'Arbó no només coneix el cas, sinó que ens ha explicat una anècdota que no coneixíem: es diu que el xofer de Franco assegurava no haver vist mai la monja! Franco li hauria demanat que la portés, però el xofer, mirant enrere... no va veure ningú!
Podreu veure el blog de les germanes clicant aquí (gran publicitat de Fotoprix, per cert).
Aprofitem, per cert, per agrair a Sebastià d'Arbó i el seu equip que ens hagin rebut tan bé al seu programa. Ha estat un plaer per part nostra...

diumenge, 8 d’abril de 2012

Un pàrquing entre bambolines al carrer Sant Domènec de Gràcia

Fixeu-vos en la foto: en principi no diu res. Només un pàrquing en un carrer estret, el de Sant Domènec, a Gràcia. I, tanmateix, aquí hi va haver una de les institucions més valorades de l'antiga vila de Gràcia: el Teatre Principal, inaugurat el 1851.
El teatre va néixer de la iniciativa de tres personatges de la vila: Tomàs Mayans –conegut farmacèutic de Gran de Gràcia–, Josep Constans i Josep Rosa. Tots tres van publicar un manifest en què es felicitaven per la recent estrenada independència de Gràcia, i afegien que una vila com cal necessitava, també, un teatre en condicions. I dit i fet: en poc més d’un any i mig aquests tres emprenedors van tenir temps de captar accionistes, trobar un arquitecte, obtenir els permisos corresponents, aixecar un teatre del no res i preparar les primeres funcions. 
El resultat de tot plegat va ser un èxit clamorós. Els cronistes van lloar la seva arquitectura, la distribució de l’espai i, en definitiva, el saludable aspecte que presentava aquell nou teatre, amb capacitat per a 800 persones. No cal dir que la inauguració va ser tot un esdeveniment social. El mateix dia de l’estrena es va presentar el programa de la temporada, ben farcit de representacions: 75 en total. Encara no havien passat dos anys des de la publicació del ‘manifest’ de Mayans i companyia i Gràcia ja tenia el seu propi ‘Liceu’. La comparació no era gens exagerada. De fet, encara no sospitaven fins a quin punt…
La tarda del 23 d’agost de 1908, el Teatre Principal de Gràcia començava la projecció d’una pel·lícula, un dels nous atractius de l’època. Però el cel·luloide va cremar i i el foc es va estendre. Ara sí: Gràcia tenia el seu autèntic ‘Liceu’… incendi inclòs (Per cert, al nostre llibre La Barcelona invisible us expliquem algun detall sobre el 'culpable' de la destrossa!)
Després de l'incendi, El Principal va renéixer de les seves cendres i continuar amb la seva activitat, cada cop més orientada al cinema. Encara hi hauria temps per a una reconversió més, aquest cop el 1947, amb nous equips de so, que segurament poc tenen a veure amb els sofisticats sistemes actuals dels cinemes. Finalment, al març de 1966, va tancar les portes definitivament.
De l’edifici del Teatre Principal ja no en queda res. Això sí: els més tafaners –els que alcin la vista per sobre del seu cap– apreciaran l’enorme diferència entre els edificis del carrer Sant Domènec i la façana de l’actual Garaje Principal de Gràcia. Centenars de  cotxes entren i surten a diari, aliens a les nits triomfals que en aquell mateix espai es van viure unes dècades enrere.
Aprofitem aquesta entrada al nostre blog per recomanar la lectura del llibre, Somnis de reestrena: història dels cinemes de Gràcia, de Jordi Torras, que ha estat una font molt enriquidora per al nostre llibre La Barcelona invisible. Amb tota probabilitat no el trobareu a les llibreries, però sí a les biblioteques (nosaltres el vam consultar a la biblioteca Jaume Fuster de la plaça Lesseps).

divendres, 30 de març de 2012

Les bugaderes d'Horta (carrer d'Aiguafreda)


De totes les històries que expliquem a La Barcelona invisible (Robinbook, 2012), una de les que més ens ha agradat és la de l’antiga bugaderia d’Horta. La burgesia de la ciutat es feia rentar la roba, com podreu imaginar. I on es rentava? Doncs en bona part a Horta, on hi havia més espais per rentar i estava més ben aprovisionada d’aigua. Era habitual que hi haguessin pous a cadascuna de les cases de la vall d’Horta.
Al 1856 hi havia censades a Barcelona unes 370 dones amb l’ofici de bugadera, que cobraven entre 4 i 6 rals diaris, amb jornades laborals que duraven unes 10 hores.
Les petites indústries de bugaria d’Horta i la Clota recollien la roba els dilluns i la tornaven els dissabtes. Les bugaderes anaven a Barcelona a tornar la roba neta… i a recollir la bruta.
Al carrer Aiguafreda d’Horta encara trobareu unes casetes baixes de diversos colors, atrotinat i vell, però ple de vida. Són els vestigis d’un ofici perdut a la ciutat…
Aprofitem per agrair al grup d'història El Pou, i concretament a Carlota Giménez, l'ajuda que ens van donar per escriure aquesta història.

divendres, 10 de febrer de 2012

Benvinguts al blog de 'La Barcelona invisible', el llibre que et permetrà conèixer els mil i un detalls que a diari ens passen desapercebuts a la ciutat.